miércoles, 14 de abril de 2010

El poeta que hubiera querido ser siempre joven


Enric Casasses Figueres
(Barcelona, 1951)

CANÇO

L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor es déu...!? L'únic déu és la lluna!



CANCIÓN

Amor lo cura todo y no envejeces,
es perfecto contra granos,
la sífilis del cerebro,
la tristeza de las manos.
Amor, que juega a dados con Fortuna
todo lo cura, menos mirar la luna.
Amor, piedra, mirada de la esfinge,
estrella que al loco guía,
los yangs que yins se fingen,
orgullo que se arrodilla
y tanto monta, igual uno que una,
nadie manda, mas puede mandar la luna.
El amor, cara oculta de la muerte,
mueve el cielo y la tierra,
es tan flojo que es el más fuerte,
es tan fuerte que nada queda.
¿Sabe alguien si amor tiene o de él ayuna?
¡¿Amor es dios!? ¡El único dios: la luna!

(Traducción de Jordi Virallonga)



A LES FOSQUES

Visc a les fosques,
avar d'imatges col·leccionades
com munts de cartes
i fotografies guardades
en un moble que grinyola de nit,
que la humitat reinfla i roseguen els corcs.
Calaix de vida,
podrida pels desigs no satisfets,
pel cansament d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.



EN PENUMBRA

Vivo a oscuras,
avaro de imágenes coleccionadas
como montones de cartas
y fotografías guardadas
en un mueble que por la noche cruje,
la humedad dilata y las carcomas mordisquean.
Cajón de vida podrido por los deseos insatisfechos,
por el cansancio de haber esperado tantas veces
sin haber encontrado nada nunca.
Todo se ha vuelto aburrimiento, desdén y asco
por cobardía, cordura o impotencia.



UN AIRE

La nit és un privilegi teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.
I et lleva la pell
et guanya les bales,
fa ballar les portes, tot perquè t’hi vegis.
Llavors obren els llavis
finestres de l’amor
i sembla que s’ofeguin que diguin per favor.
La nit és déu vist de cara.



UN AIRE

La noche es un privilegio entretejido de seda y oro
en el que te juegas el techo por probar lo sutil.
Te eriza la piel, hace acopio de municiones,
pone a temblar las puertas. Y todo porque te veas.
Entonces los labios abren las ventanas del amor
y parece que se ahogaran, que dijeran por favor.
La noche es dios mirándote a los ojos.

(Traducción de Andrés González Déniz)

Enric Casasses recitando en público sus poemas

No hay comentarios:

Publicar un comentario