viernes, 9 de marzo de 2012

El poeta en el que identifico mi amor por Cataluña


Salvador Espriu i Castelló
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

CEMENTIRI DE SINERA

(FRAGMENTS)

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l'ordre
de verds xiprers inmòbils
damunt la mar en calma.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol
i el lent record dels dies
que són passats per sempre.


Camposanto de Arenys de Mar


Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
als carrers en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no enllesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l'aigua
són fets malbé.


Barcas en Arenys de Mar


En processó tremolen
llumenetes de ciris
i acompanyen la tarda
a ben morir: viàtic
dels records de Sinera.
Per ciontemplar-los pujo
on el xiprer vigila.
Clarors de lluna besen
jerarquia de cimes.

Algun ocell voldria
penetrar les difícils
presons de llum. Contemplo
serens xiprers a l'ample
jardí del meu silenci.
Passen dofins pels límits
d'aquesta mar antiga.

Déus pastors amuntanyen
dòcils ramats de núvols.


Platja de Ponent en Arenys de Mar


Ai, la negra barca,
que per mi vigila
des de la nit alta!
Ai, la barca negra,
que ve pel meu somni
del mar de Sinera!
La veu de la dama,
lluny del temps. Escolto
la canço de marbre.

La barca pren ribatge
a la pau de Sinera,
on velles mans reposen
sota vells arbres.

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.


Salvador Espriu en su juventud


CEMENTERIO DE SINERA

(FRAGMENTOS)

Por ramblas baja el carro
del sol, desde esas sierras
de hinojales y viñas
que yo siempre recuerdo.
Pasearé por el orden
de los verdes cipreses
inmóviles que se alzan
sobre la mar en calma.

¡Qué patria tan pequeña
abarca el cementerio!
¡Oh, este mar, Sinera,
cerros de viña y pinos,
polvo de arroyos! No amo
más que esto, con la sombra
viajera de unas nubes
y ese lento recuerdo
de los días ya idos,
pasados para siempre.


Paseo de Xifré en Arenys de Mar


Mis ojos ya no saben
más que mirar los días
y los soles perdidos.
¡Oigo viejas tartanas
por ramblas de Sinera!
A mi recuerdo llega
olor de mar velada
por los claros estíos.
En mis dedos perdura
la rosa que cogiera.
Y queda entre los labios
viento, fuego, palabras
que sólo son ceniza.

Paso por los portales
mendigando migajas
antiguas de recuerdos.
Resuena en el silencio
el débil ruego inútil.
No hay caridad que me ofrezca
ya el pan que antes comiera,
aquel tiempo perdido.
Tan sólo me aguardan
para darme limosna
fieles cipreses verdes.

Las barcas de Sinera
ya nunca más saldrán,
pues las sendas del agua
rotas están.


Puerto marítimo de Arenys de Mar


En procesión tremolan
lucecitas de cirios,
que a la tarde acompañan
a bien morir: viático
de recuerdos, Sinera.
Por contemplarlos subo
donde el ciprés vigila.
Besa el claro de luna
jerarquía de cimas.

Algún ave querría
penetrar las difíciles
prisiones de la luz.
Calmos cipreses veo
en el amplio jardín
de mi silencio. Pasan
delfines por los límites
de esta mar tan antigua.

Dioses pastores llevan
a los montes los dóciles
rebaños de las nubes.

¡Ay, la negra barca
que vigila por mí
desde la noche alta!
¡Ay, la barca negra
que viene por mi sueño
por el mar de Sinera!
La voz de aquella dama,
lejos del tiempo. Escucho
la canción de mármol.


Sinera es un anagrama de Arenys
(Arenys leído al revés)


Atracaba la barca
en la paz de Sinera,
donde reposan viejas
manos bajo los viejos árboles.

No lucho más. Te dejo
el sepulcro vastísimo,
la tierra de los padres,
sueño, sentido. Muero
porque ya no sé más
cómo seguir viviendo.

Cuando te pares
allí donde mi nombre
te llama,
deséame que duerma
soñando mares en calma
bajo esta luz de Sinera.


Puerto de Arenys de Mar
(Fotografía de Antonio Castell)


OMNIS FORTASSE MORIAR

El vespre és ple de sang, i no sé quin combat
magnifica el llarg plany del ponent, rera els cims.
Del fons d'uns ulls de cec he vist com surt el gos
maligne de la nit i corre pels camins
amplíssims de la por, lladrant la meva mort.
Oh, l'ocell que no canta, el bosc silenciós,
adormit príncep, vent! Ara cauré tot sol
i no seré més nom, ni record, ni dolor.
Escolto com se'n van aquelles clares veus
de la fulla i de l'aigua, estima l'últim cor,
a poc a poc em sento agermanat al fang.


Premiá de Mar

QUIZÁ TODO ESTÉ MUERTO

Sangriento está el crepúsculo, y no sé qué combate
extiende el largo plano del ocaso en las cumbres.
De unos ojos de ciego he visto salir el perro
maligno de la noche y correr por las sendas
amplísimas del miedo, ladrándole a mi muerte.
¡Oh, el ave que no canta, el bosque silencioso,
el viento, durmiente príncipe! Ahora caeré yo solo
y no seré más nombre, ni dolor, ni recuerdo.
Oigo cómo se van aquellas claras voces
de la hoja y del agua. Ama el corazón último.
Lentamente voy sintiéndome hermano del barro.

(Traducción de Carlos Clementson)

Sitges

1 comentario:

  1. Bella ensalada de poesías. Es muy interesante tu blog, me pasaré cada tarde y cada vez que pueda por el para refrescarme en sus aguas.
    A veces es necesario hacer un alto en el camino. ¡ Y que mejor lugar!
    Gracias por esta entrega.

    Un beso,

    Viví dos años en Reus y visité Barcelona, Tarragona y otros lugares más. Preciosa Cataluña.

    ResponderEliminar